L’Estatut de Catalunya, al seu article 8.3, diu: “La festa de Catalunya és la Diada de l’Onze de Setembre”. Malauradament, aquesta festa no és la meva. Atès que celebrar les festes no és de directe i obligat compliment per al ciutadà, no celebraré l’11-S, encara que el respectaré. Per tant, no en faré, de boicot, com es fa amb el 12-O, festa que, per cert, tampoc m’agrada. Però aquesta última és una altra guerra que deixo per més endavant.
Aquest distanciament entre la Diada i alguns catalans és deu al fet que l’11-S només és una festa feta a mida per a nacionalistes i, darrerament, sobiranistes catalans. Els xiulets que, l’any passat, alguns impresentables li van dedicar a Miguel Poveda, quan va cantar en castellà als actes organitzats al Parc de la Ciutadella, són paradigmàtics. La llengua castellana, la parla corrent, si més no, de la meitat de la població, es va rebre com una provocació en un dia que, no oblidem, l’Estatut estableix com el dia de tothom.
Enguany, la promoció de l’estelada com a bandera quasioficial n’és un exemple. La reiteració d’aquestes actituds forma cercles concèntrics que van restringint, de mica en mica, les possibilitats sincrètiques de la festa. No es pot oblidar, però, que l’11-S va nèixer amb un suport restringit i elitista i, en aquest sentit, ha romàs gairebé inalterable. Així doncs, entenc que els que hi esteu d’acord no la vulgueu regirar. Fet i fet, és vostra.
D’una banda, els que no som nacionalistes -o els que ens estimem més d’altres identitats- som rebutjats per l’11-S d’una manera definitiva, irrecuperable. No és precisament una festa que ajudi a integrar i unificar els ciutadans en un mateix sentiment cívic: ni els “rebels” que ja hi èrem aquí, ni els nouvinguts. Permeteu-me una petita broma: l’11-S, tal i com està concebut, és tirànic i exigent; no admet un canvi de plantejament; o t’hi sotmets amb delit o t’hi oposes; els seus sacerdots suprems vetllen any rere any per la seva puressa. Com les coses sagrades, vaja.
D’altra banda, és cert que aquest tipus de festes sovintejen a tots els països del món. No obstant, el problema de fons de la festa nacional de Catalunya no és l’exclosió, sinò el nombre d’exclosos. Siguem clars: si els “outsiders” fóssim quatre gats aquest article no faria al cas. Però el fet objectiu és que ens trobem massa ciutadans al marge d’una festa que sembla que hauria de ser de tothom o, almenys, repeteixo, així s’interpreta amb l’Estatut a la mà. I en som tants que ni la profussió desorbitada de banderes quatribarrades pot ofegar la nostra indiferència o, fins i tot, rebuig.
Fa anys que alguns pensem –i alguns partits polítics han fet seu aquest pensament- que, atès que existeix una demanda real de fixar una data rellevant per la comunitat, el dia que reuneix els requisits és el 23 d’abril. I no he assenyalat aquest dia perquè Sant Jordi sigui el patró de la Catalunya catòlica –que respecto, però la religió millor a casa de cadascú- sinò pel fet que aquest precís dia es la festa del Llibre i de la Rosa.
No m’estendré ara en arguments que hom coneix, però aquest dia propugna uns valors enterament cívics i contemporanis que fan d’una festa, en un principi religiosa, una celebració laica “com Déu mana” i amb la qual, de fet, tothom se sent còmode.
Malgrat tot, i amb tota sinceritat, als que la celebreu, us desitjo una bona Diada!
Lo gaiter del Rubricatum dijo:
13 Septiembre 2008 a 6:00
Benvolgut A.,
La seva demagògia anticatalanista (que no anticatalana) és digna de les pitjors teories de la conspiració. La instrumentalització d’una diada nacional des dels poders fàctics de qualsevol nació, com vostè assevera, està a l’ordre del dia, perquè és lògic que tots els grups que tenen el poder intentin imposar el seu model polític, social, cultural… Ara bé, no ens faci passar a tots els catalanistes pel mateix sedàs ni intenti fer creure que s’està promovent una exclusió als no catalanistes, com si tothom es posés d’acord per arraconar als que no comparteixen la mateixa visió política: afortunadament encara no s’han implantat estatuts de neteja de sang ni s’ha segregat als que no són “catalans vells”.
Si vostè no se sent representat per aquesta diada, no serà perquè el model impulsat no és el seu? Una altra cosa ja seria discutir quin és el model més adequat, però no s’enganyi: està fent passar una actuació política per un sentiment generalitzat contra els no nacionalistes catalans. Tot això en un territori on els castellanoparlants són, com vostè diu, com a mínim la meitat de la població.
Sobre l’ús de l’estelada, recordi que el 12-O i en altres celebracions, com les esportives, també fa la seva aparició la bandera del pollastre, i existeix la mateixa connivència amb ella. El mateix passa el 4-J als Estats Units amb la confederada, i així successivament.
El que vostè té, senyor Alarife, és una al.lèrgia galopant al catalanisme, i pretén fer-nos veure garces per perdius. Per tant, tregui’s la màscara d’una vegada i admeti que és un anticatalanista, això sí, des del respecte.
membretes dijo:
14 Septiembre 2008 a 8:55
Senyor gaiter,
És evident que vosté no s’ha llegit el meu article dues vegades.
Vostés, els nacionalistes, poden fer les festes que vulguin. Només faltaria! A mí tant me fa el que vostés conmemorin o celebrin. Per això no dic res quan fan aplecs txirucaires o gaudeixen del Pirineu a la seva Universitat d’Estiu de Prada de Conflent. Sempre que estiguin dintre de la legalitat, tenen el meu respecte.
Ara bé, la Diada Nacional de Catalunya, atès que és una festa oficial i que, per tant, implica els poders públics i que ha de ser de tothom -i que paguem tothom, no se n’oblidi- no pot, d’una banda, sufragar campanyes polítiques ilegals com la de l’estelada als Ajuntaments i arreu; de l’altra, no pot excloure miserablement aquells que no comparteixen un ideari absolutament restringit, que no respon a la generalitat del pais. Crec que les cues per participar a Gran Hermano són més fidels a la realitat que la desfilada del Parc de la Ciutadella.
Ho sento, però a vosté, que diu ser catalanista, li hauria de fer vergonya els xiulets al davant del monument a Casanova, les estomacades entre radicals al Fossar de les Moreres i la imposició d’una bandera que no és la oficial.
El pollastre? Però què diu, senyor? Aquesta bandera no és oficial, cap institució la soporta i la policia té obligació de retirar-la. L’estelada, tot i no ser oficial, és ampliament tolerada si la fan servir particulars i últimament fins i tot ajuntaments. Vosté sí que fa demagògia barata.
Finalment, vosté mateix es retracta: com que no li agrada la meva posició, em titlla d’anticatalà o anticatalanista, quan jo sóc un catalanista de cap a peus, doncs això no significa res més que ser partidari de Catalunya, i d’aquesta en sóc un partidari convençut. El problema és que vostés han monopolitzat des de fa temps la resposta a la pregunta, què és Catalunya? Només vostés tenen a dret a dir qui n’és partidari o no, qui se l’estima o no, i la resta som una colla de botiflers.
Salut!
Xarnego dijo:
15 Septiembre 2008 a 2:56
“I en som tants que ni la profussió desorbitada de banderes quatribarrades pot ofegar la nostra indiferència o, fins i tot, rebuig”.
Profusió de banderes quatribarrades a la Diada? El que sobtaria a la vista seria veure banderes de Mauritania. Quin és el problema de la quatribarrada? Entenc la crítica a l’estelada des d’un prisma polític-ideològic. Però la crítica a la bandera de Catalunya és una qüestió d’altre tipus més visceral.
Amb el degut respecte, 4/5 parts dels ciutadans catalans (que no Ciutadans de Catalunya) voten nacionalista, catalanista o independentista. Revisaria, doncs, l’expressió “en som tants” i descartaria la teoria conspiratòria de l’agressió a la meitat de la comunitat. El que hi ha és el que la població (votant) ha volgut. Ens agradi o no. Són les regles, per molt imperfectes que siguin.
Crec que dubtar de les llibertats individuals a Catalunya és com a mínim atrevit, tot i que, com arreu, sempre es trobin babaus fregits pel maniqueisme i l’exclusió ignorant. És massa fàcil i falaç utilitzar a aquests desarrapats com a base per estructurar una teoria político-identitària. M’atreviria a dir que és irresponsable. És el mateix equívoc que titllar de fatxes als que es consideren espanyols. Suposo que entendrà perfectament aquest exemple, perquè segura i malauradament ho ha patit a les seves carns.
Tot i l’indubtable matrimoni entre catalanisme i religió dins l’avenç pujolista (o la particular baixada de la muntanya de Zarathustra agafant Montserrat com a exemple nostrat), titllar el catalanisme de religió, avui, em sembla simpàtic però d’un efectisme retòric exagerat i fals. No ens fem passar per laics quan simplement la nostra religió és una altra…
El que més por em fa d’aquesta corrent d’esperit crític és l’ambiguitat del missatge, que tothom podria suscriure a priori perquè està basat en una igualtat i exquisitesa casi proverbial, però que amaga sentències com la que obre aquest missatge, denotant certs tics atàvics d’incomprensió del territori que es trepitja i els fluxes històrics que l’han governat. Ja tenim una etiqueta per això: Lerroux, o l’aversió a cert classisme/catalanisme des del populisme.
Què opina vostè de Lerroux? és la meva pregunta benintencionada per poder acabar de definir la seva respectable (sense ironia) postura política.
membretes dijo:
16 Septiembre 2008 a 8:47
Jo crec que vosté, senyor Xarnego, d’una manera general, s’agafa d’un fil molt prim per rebatre els meus arguments. Anem a pams:
1) “I en som tants que ni la profussió desorbitada de banderes quatribarrades pot ofegar la nostra indiferència o, fins i tot, rebuig”. Jo no veig enlloc el meu “suposat” odi (visceral?) a la bandera catalana. Jo no he dit en cap moment que sigui un problema la profussió de quatribarrades. Ho he dit? Només he constatat el fet, objectiu, que el dia de la Diada n’hi ha moltíssimes banderes perquè aquestes festes, siguem clars, no s’entenen sense el corresponent culte a la bandera. Puc dir que aquest tipus de manifestació desorbitada no m’agrada? Si vosté s’ha sentit ofés, doncs perdoni, a vegades sóc una mica imprecís.
2) El seu segon argument està bassat en la defensa de les majories contra les minories: tot un clàssic de l’il·lustració. D’una banda, la nostra democràcia, com totes les occidentals, no és bassa només en el respecte a les decissions de la majoria, sinò en el respecte de les minories. És aquí on es medeix la qualitat democràtica d’un país. Hitler (i perdoni el recurrent exemple que no preten fer cap paral·lelisme amb Catalunya) va arribar al poder amb el suport majoritari dels alemanys. Això és indiscutible i vosté ho sap. Però la seva escomesa contra les minories va ser atroç.
Senyor Xarnego: la majoria pot anar perfectament errada amb l’11-S i les minories (les 4/5 parts?) estem legitimades per proposar una festa alternativa que podrà o no reeixir. He dit, en algun moment, que l’11-S s’hauria de prohibir, que és il·legal, que va contra la moral? Si fins i tot he citat l’Estatut de Catalunya per a demostrar que no m’he mogut un pam de la legalitat! Així doncs, només he fet servir el meu dret a la discrepància.
3) “És el mateix equívoc que titllar de fatxes als que es consideren espanyols”. Bé, anem millorant. Fa temps aquesta afirmació hauria estat inimaginable. Li accepto. Però vosté té mitja raó: alguns fem sang de les actuacions d’individus radicals que no representen a ningú. Sense anar més lluny, ahir mateix, a una conferència d’Alfonso Guerra van fer acte de presència dos babaus amb pancartes, demostrant el seu gran respecte per la llibertat d’expressió i de reunió, encara que no van fer servir la violència. Té raó quan diu que els que estem en contra del nacionalisme català no parlem gaire dels nacionalistes espanyols que sovintejen per altres universitats. Algun dia desenvoluparé aquesta idea.
Però li falta esmentar l’altra mitja raó: aquests individus, que no representen a ningú, són els mateixos que organitzen manis il·legals en favor dels presos d’ETA; són els que cremen banderes i fotos dels reis; són els mateixos que no permeten la llibertat d’expressió a les universitats (recordem el professor Caja, Gotzone Mora, Savater, Juaristi i un llarg etcètera que no han pogut fer servir la paraula a les nostres aules). Fins aquí, aquests babaus es comporten com els feixistes que, ja fa temps, no van permetre a Carrillo parlar a l’Autònoma de Madrid.
La diferència qualitativa és que a Catalunya no hi ha un rebuig clar d’aquestes actituts. Cal que matin a Ernest Lluc perquè surti la gent a manifestar-se contra aquesta intolerància (si no maten a ningú, poden penjar totes les banderes del món); si Gotzone Mora no va poder parlar a l’UB, doncs mala sort. No hi haurà concentracions de rebuig contra aquells babaus perquè Gotzone Mora és enemiga del nacionalisme basc i aquells babaus, encara que esborrajats, són dels “nostres”. Tornaran a penjar pancartes i a passejar-se per la uni amb total impunitat i el rector els riurà les gràcies; si el Franki, el terrassenc condemnat per despenjar una bandera espanyola (i no oblidem’ho, per esbatussar-se amb la policia) després de tot això rep el suport de polítics, es fan manis, etc. i ningú surt a dir “però què collons fem defensant un delinqüent?” (recordo que Salvador Sotres sí que ho va fer, ves per on) és que a Catalunya hi ha conductes delictives de cert caire polític que, encara que no es recolzen obertament, es tracten amb condescendència. “Los chicos de la gasolina”, va dir X. Arzalluz en referència als “seus”.
Si en Franki hagués despenjat una bandera catalana ja hauria begut oli a Catalunya. Diríem que ens sembla bé que hi hagi uns quants “feixistes” que es manifesten demanant la seva llibertat?
4) Quan vosté em parla de religió veig que no s’ha entés la meva broma del paràgraf 4. Ho dic clarament: “Permeteu-me una petita broma:”. Jo no dic que el nacionalisme sigui una religió, encara que hi hagi bastants paralel·lismes dels que he volgut, alegrement i per rebaixar el to de la discusió, fer sang. Tot i així, algun autor s’ho pren seriosament i en parla: Hayes, Carlton, “Nacionalismo, una religión”.
5) Fins aquí vosté ha estat del tot correcte, filant una mica prim, però correcte. Ara bé, se li veu el llautó, si m’ho permet, quan, finalment, em titlla (indirectament) de lerrouxista i/o populista. Vosté, fent servir això, demostra que està guanyat pel nacionalisme català o, alemnys, per la seva dialèctica. Jo sé les raons per les quals vosté em diu lerrouxista. M’ho diu amb mala baba, certament.
Però siguem clars: vosté no admet un model de Catalunya diferent del “nacionalista”, amb tots els matissos del món, però sempre amb la nació catalana com a horitzó. Els que ens surtim fora d’aquest model i critiquem aquest sectarisme (es això lerrouxisme, oi?) som fills il·legítims i sempre sospitosos de quintacolumnistes.
Vosté aplica la màxima “nacionalista” que diu que tothom és nacionalista d’algun lloc. Per tant, els que critiquem el nacionalisme català som etiquetats, de manera unilateral, de nacionalistes espanyols transplantats a Catalunya (això és el lerrouxisme, oi?). .
Vosté m’acussa de demagog (es això el lerrouxisme, oi?) però aquesta és una acussació molt fluixeta i, si m’ho permet, càndida, i que sembla desconèixer els mecanismes d’argumentació habituals.
Vosté m’acussa d’atiar l’odi entre catalans (és això el lerrouxisme, oi?), perquè no combrego amb les seves idees i ho expresso públicament. Jo sé que això és el que fan els periodistes de la “Brunete mediática”. No li nego i li donc suport en les seves queixes perquè aquesta actitut em sembla vergonyosa. Pero, siguem justos, la Brunete no fa el mateix que fan la Clara-Simó, Sostres, Vila, o mitjans com El Punt o El Triangle? Si els altaveus de la Brunete a Catalunya són lerrouxistes, què són El Punt, El Triangle, etc, quan atien l’odi entre espanyols? Patriotes catalans? Perquè la Clara-Simó és una dona d’esquerres, feminista, sobiranista, vejam, una perfecta demòcrata i Jiménez Losantos és un feixista?
No sé, senyor Xarnego, hi ha tants temes plens de matissos que és fàcil que alguns s’acabin arraconant al fons del sarró.
Salut!
Xarnego dijo:
16 Septiembre 2008 a 3:13
1) Certament, vostè no és un enemic de les manifestacions públiques amb rerefons nacional tot i que critiqui la festa catalana. Quan Espanya va guanyar l’Eurocopa es va llençar al carrer envoltat de tota una parafernàlia identitària (en alguns casos més afortunada que en altres). No ho censuro, ans al contrari, és part de la nostra realitat. Però com deia, no venguem ser laïcs quan potser la nostra religió és una altra.
2) La retòrica de les majories i les minories l’ha tret vostè, apel•lant a que “en som tants”, com si això li donés més rellevància a la seva proclama. Simplement he entrat en el seu joc, les seves regles. A despit li he hagut de citar les excel•lències d’un sistema democràtic en què no crec lletra a lletra per imperfecte, però això és un altra tema. Li perdono l’al•lusió a Hitler (tan lleugerament emprada, això sí) i li convido a que cerqui alguna paraula meva on censuri una festa alternativa per l’11-M. Una festa que no sigui un plagi del 12-O a poder ser, tot i que ja m’imagino que no és el que vostè proposaria.
3) Personalment, si no hi ha violència pel mig, em sembla perfecte que es pugui discrepar en un acte d’Alfonso Guerra. Perquè el que pot pujar una tribuna pot parlar i el que només compta amb un tros de tela o cartró no? Hem quedat que defensàvem les minories, també en recursos a l’hora d’expressar-se a les tribunes d’aquest país? Perquè no pot haver una protesta, un escenari de confrontació amb igualdat, amb el mateix volum de micro, amb les mateixes càmeres al davant? Podrem debatre si és afortunat o no, però a mi em sembla imprescindible. Recalco: sempre que no hi hagi violència i s’acabi silenciant a l’altre. Defensar que a Catalunya no hi ha hagut mai un rebuig clar vers el terrorisme o el vandalisme em sembla barruer veient les ferides d’aquesta pàtria/comunitat autònoma/país, etc (potser citar Hipercor és massa obvi). Li puc reconèixer que existeix un cert consentiment (que no adhesió) respecte algunes actituds polítiques en contrast amb altres, però crec que la història també ha mostrat que el nacionalisme espanyol ha fet més mal a aquest país que el nacionalisme català. Potser d’aquí ve el greuge comparatiu. Té, però, el meu suport contra les bretolades. Estic bastant fart de certes proclames i nivell de discurs, també, catalanistes.
4) Vostè no parla d’un catalanisme religiós des de la broma. Tira la pedra i amaga la mà amb la rialleta d’un nen trapella encantat d’haver comés la malifeta de la que nega l’autoria.
5) Assegura que estic guanyat pel nacionalisme català com si hagués estat segrestat per una guerrilla abillada amb barretina. L’ús dels mots i les expressions deixen bastant clar quin respecte intel•lectual li mereixen els nacionalistes i les seves “víctimes”. El meu comentari sobre la seva visió del lerrouxisme era quelcom que m’interessava i he anat amb prou cura per demanar-ho sense acusar-li de res. Ve a qualificar el lerrouxisme de sectari, nacionalista espanyol transplantat, demagog, i propagador d’odi. Potser no demanava tant, simplement una exposició freda, però la seva resposta està carregada de judicis personals viscerals. Per la contundència de les seves paraules entenc que la seva ideologia no té cap tipus de punt en comú amb Lerroux. Em deixa més tranquil, tot i que lamento que interpreti les meves preguntes com qui l’acusa d’enverinar la població simplement perquè no pensa com jo penso. No crec que vostè ho pugui fer, ni tampoc El Triangle (esculli exemples més fiables i de més envergadura la propera ocasió, la representativitat intel•lectual d’aquest mitjà no mereix entrar a aquesta conversa).
Espero impacient les seves consideracions sobre el 12-O i el nacionalisme espanyol. Reiterades promeses d’articles que no arriben. Al final, sempre acabem trobant la mateixa diatriba contra les essències del catalanisme, les seves manifestacions rituals i els seus popes (alguns d’ells com Salvador Sostres que, personalment, no arriben al nivell com per citar-los com a font). La selecció recurrent de temes també és, senyor meu, ideològica i reveladora.
Salutacions (tot i que li pugui semblar increïble) d’un no-nacionalista.
Lo gaiter del Rubricatum dijo:
16 Septiembre 2008 a 8:55
Apreciat A.,
Volia aclarir l’emprament del mot catalanisme en el meu comentari. No nego que vostè no tingui amor o afecció per Catalunya, però l’accepció a la que em referia és la del moviment que defensa la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans. I vostè mateix m’ha donat la raó en la seva resposta al senyor Xarnego: “Té raó quan diu que els que estem en contra del nacionalisme català no parlem gaire dels nacionalistes espanyols que sovintejen per altres universitats”.
Ha deixat clar que no és lerrouxista, d’acord, llavors quines motivacions el porten a realitzar aquests atacs al nacionalisme català (i li poso nacionalisme català perquè li quedi ben clar)? Per una banda va parlant de respecte, però per l’altra escull mostres poc representatives d’aquest nacionalisme (li recordo que ha reconegut que Sostres, Vila o El Triangle són tan maniqueus, i, si em permet, agitadors, com la “Brunete Mediática”). Per què no mira a l’últim EGM quants lectors té El Triangle? Vila i Sostres escriuen a l’Avui, però ha llegit vostè la resta del diari? És que manté la mateixa tònica, com passa amb l’excomunista Jiménez Losantos i la Cope? S’està tirant pedres contra la seva teulada, senyor Alarife.
El repto a que surti d’aquesta postura ambigua en la que està tant còmodament parapetat i exposi la seva visió sobre Catalunya, en comptes de descarregar les seves ires contra el conjunt del nacionalisme català sense fer cap proposta constructiva. Sembla que l’hagués segrestat un comando de Terra Lliure i ara només vegi que nacionalistes catalans radicals arreu.
Ebusità dijo:
18 Septiembre 2008 a 11:17
He pogut llegir aquesta interessant conversa a tres bandes i he de dir que cada bàndol té idees amb les quals estic d’acord. De fet, l’Alarife té raó en el fonamental del seu discurs: la Diada de l’Ozne de Setembre és la festa NACIONAL de Catalunya i mai no he entès què fa el PP dipositant flors a l’estàtua de Casanova. La Diada és per a aquells que creuen que Catalunya és una nació. Però és la majoria política existent la que ha fet que així sigui i s’ha de respectar (no entrarem en el doble esperit del PSC que és alhora espanyol i català). Si no ho vol celebrar no ho celebri, que no l’obliguen. Proposi una altra data i si li diuen que no i no li fan cas, mala sort. Això no és un maltractament a la minoria. Les llibertats individuals bàsiques són profundament respectades a Catalunya, encara que la COPE i El Mundo entre d’altres diguin que no. Els incidents que hi ha hagut amb la llibertat d’expressió són condemnables i condemnats.
En teoria també hauria de ser possible creure en la inexistència de nacions i criticar així tot nacionalisme, però és que al final això no és cert. La pràctica és que la condemna al nacionalisme des de la “laicitat” respecte la “religió” nacionalista no és certa. Tots els que ataquen el nacionalisme català (que no a Catalunya) com fa vostè, senyor Alarife, ho fan en defensa de l’Estat, que no és altre que Espanya. El PP ja ho sabem que té la missió de defensar la nació espanyola, però Ciutadans no hauria de ser això i ho és. Al final sempre s’acaba defensant l’altra nació. Al final s’acaben canviant unes banderes per unes altres. Al final s’acaba al Parlament de Catalunya amb la samarreta d’Espanya amb els noms dels jugadors catalans. Aquests no permetrien la dissolució de la nació espanyola a Europa i defensarien l’Estat europeu per sobre d’un nacionalisme espanyol. És fàcil criticar el nacionalisme des d’un espectre de no-nacionalisme, fer servir arguments progressistes contraris a la nació per defensar indirectament una altra nació que ja està establerta, La defensa de l’Estat contra la nació és sempre finalment una mentida. Per això tots desitjam sentir la crítica al nacionalisme espanyol actual (no parlarem del Franquisme ni de l’Estat del XIX). Em sumo al Gaiter, faci la crítica a la festa del 12-O. Faci una crítica al que significa aquesta data, a la desfilada militar, a les banderes… etc. Faci en general la crítica al que és Espanya i el que és Catalunya i posicioni’s d’una vegada.
membretes dijo:
22 Septiembre 2008 a 11:47
Como comprendreu, m’és impossible respondre tota aquesta bateria de preguntes, retrets i acusacions amb la cura que cal i en el termini i espai d’un article. En el decurs d’aquestes discussions s’han plantejat tants temes, s’ha obert tantes portes que per molta capacitat de síntesi o coneixements que jo tingui és molt fàcil retreure’m argumentacions barroeres, oblits intencionats o no, i exigir-me definicions acurades (tipus Enciclopèdia Britànica), so pena de recaure en heretgia. D’una banda, jo no l’oracle de Delfos que té resposta per a tot. D’altra banda, sé que vosaltres exigiu de mi alguna cosa més que un catecisme de preguntes i respostes planeres (entre d’altres raons, perquè jo no sóc prevere de cap religió).
Malgrat tot, no vull que se m’acusi de defugir algunes de les qüestions que m’heu plantejat. Som-hi:
Vull, per la meva part, tancar d’una vegada la disputa sobre el lerrouxisme, absurdament personal, que he mantingut amb el senyor Xarnego. I ho faré amb un argument anal·lògic.
Paracuellos del Jarama és una població tristament famosa per la matança de captius del bàndol franquista durant la Guerra Civil. L’historiografia franquista i successores ha atribuït la responsabilitat última d’aquesta matança al senyor Santiago Carrillo. Si jo, en el decurs dels debats d’una taula rodona, li demano al senyor Carrillo, amb total educació,”si us plau, expliqui’m què va passar a
Paracuellos” és clar que la meva pregunta té una intencionalitat manifesta d’implicar-lo en aquest assassinat perquè tant ell com jo sabem què va passar i que aquest passatge històric ha estat agitat fervorosament pels franquistes. Carrillo entendria que una persona sense coneixement del tema li demanés, però no un altre que té un coneixement més acurat.
Per tant, quan vostè em demana (amb total educació, certament) que li expliqui què es el lerrouxisme en el context en què m’ho demana, quan vostè sap millor que jo de què es tracta, i atès que aquest concepte ha estat fervorosament agitat pels nacionalistes catalans contra els seus crítics (entre els que sembla que em trobo), home, doncs crec que tinc el dret a pensar que vostè no només vol posar a prova la meva memòria d’estudiant d’Història.
Tal vegada la seva intenció no era titllar-me de lerrouxista, com em diu a la rèplica, i no tinc cap raó per no creure’l. Però el resultat és el que és.
El senyor Xarnego s’ha encaparrat amb el tema de la religió i el nacionalisme. Al meu article ja vaig avisar de la broma. Després ja li vaig dir que no pensava que fossin el mateix però que eren innegables alguns paral·lelismes. Donat que el senyor Xarnego pensa que els que defensem l’existència d’aquests paral·lelismes devem ser de l’escola de Pío Moa, doncs vejam un exemple “poc sospitós”:
“Se quiere hoy hacer de las naciones poco menos que ídolos. Se las supone eternas, santas, inviolables; se las presenta como algo superior a la voluntad de nuestro linaje, como esas formaciones que vemos en la naturaleza, obra de los siglos. Forzoso es confesar que el hombre es esencialmente idólatra. Derribamos de los altares a Dios, arrojamos del trono a los reyes y, ¿hemos de poner ahora sobre las aras las imágenes de las naciones?”
L’ autor és Pi i Margall, citat a Molas, Isidre “Ideario de Pi y Margall”, pàg 138. Això va dir Pi i Margall quan el nacionalisme estava entre bolquers. Si a vostè ni li cau bé el que va representar el senyor Pi i Margall, tal vegada no li faci angúnia saber que Isidre Molas és l’actual president del PSC.
També, si de cas està força interessat, li recomano el capítol “El terror y los afiliados: el paralelo religioso”, on es repassa la psicologia del militant radical, i que trobarà al llibre de Brinton, Crane, “Anatomía de la revolución”. Tot un clàssic.
El senyor Xarnego i, en especial, Lo gaiter del Rubricatum, minimitzen la “Brunete mediàtica” catalana. Tots dos em vénen a dir que aquesta la formen quatre gats, que ningú segueix aquests mitjans, com si Joel Joan, Mikimoto, Clara-Simó i Bassas (per posar quatre de diferents fronts i de la dreta a l’esquerra) fossin del tot desconeguts o àdhuc marginals, només el berenar de grups antisistema.
El senyor Xarnego diu: “…el Triangle (esculli exemples més fiables i de més envergadura la propera ocasió, la representativitat intel•lectual d’aquest mitjà no mereix entrar a aquesta conversa” i el senyor Lo gaiter diu: “…escull mostres poc representatives d’aquest nacionalisme…” i “…Per què no mira a l’últim EGM quants lectors té El Triangle? Vila i Sostres escriuen a l’Avui, però ha llegit vostè la resta del diari?…”.
Jo no entraré en una guerra de xifres perquè no aniríem enlloc. Vull fer servir a Crane Brinton (op.cit.) atès que sembla que comença a haver interès per aquest autor. Brinton diu a la pàg. 191 i ss. quan parla dels revolucionaris extremistes:
“Lo primero que probablemente sorprenderá a un observador de los extremistas triunfantes en las Revoluciones inglesa, francesa y rusa y, desde luego, de los patriotas no del todo radicales que impulsaron la Revolución americana, es lo reducido de su número (…) su escasez es, sin duda, una de las grandes fuerzas de los extremistas. Los grandes números son en política casi tan difíciles de manejar como en el campo de batalla. En la política de las revoluciones lo que importa es la aptitud de desplazamiento, el formular decisiones claras y definitivas, el ir directo a un objetivo sin preocuparse de los perjuicios que ocasione. Para semejante propósito el triunfo político activo debe ser reducido; de otra manera no es posible obtener la unidad de pensamiento, la devoción [això em sona a religió, senyor Xarnego], la energía y la disciplina necesarias para derrotar a los moderados. No se puede mantener en un gran número de personas la fiebre del fanatismo durante el tiempo necesario para asegurar la victoria final. Las masas no hacen las revoluciones (…) todas [las revoluciones] se lograron gracias a organismos pequeños, disciplinados, reglamentados y fanáticos”.
És clar que no vull deduïr que hi hagi una conxorxa o una confabulació del nacionalisme català per aconseguir l’independència. No tiro la pedra i amago la mà perquè és evident que els elements més radicals del nacionalisme català no es troben en aquesta situació que Brinton estableix com a necessària per dur a terme una revolució (en el nostre cas, una revolució nacional). S’està més a prop d’un “coup d’éstat” perpretat pels amics de FJL que d’una revolució nacional a Catalunya.
Però amb aquesta cita vull demostrar que aquest argument que diu que els mitjans de comunicació o els periodistes que critico no són representatius no té en compte que, un bon dia, si les circunstàncies polítiques canviessin, aquests (pàries?) podrien passar a un primer pla. Reitero, però, i això és lo més important, que a mi no em semblen quatre gats arrauxats. I per això els hi faig la crítica.
Pel que fa al senyor Ebusità ho sento, però no vull fer-me càrrec de la defensa del nacionalisme espanyol perquè aquest està totalment desacreditat i, si no ho està del tot, ja s’encarreguen els senyors nacionalistes perifèrics (no m’agrada aquesta expressió però Solé Tura, per citar un exemple, també la fa seva) de fer-li la crítica. Ho fan de fa temps i ho fan perfecte i àdhuc amb precisió. Jo crec que fa temps que he deixat clar què és el que penso d’Espanya. Probablement no he fet altra cosa que parlar d’Espanya quan critico al nacionalisme català. Ortega, al seu “España invertebrada” no fa altra cosa que parlar de Catalunya, encara que sembli que aquesta hi té un tractament superficial.
Admeto, però, que no li he dedicat gaire temps a segons quins temes perquè el nacionalisme que fumeja, el que s’incardina a tots els intersticis de la vida política catalana és el nacionalisme català. L’altre dia em vaig creuar, de nou, amb Salvador Sotres i un dia, fent cua a Correos, em vaig trobar amb l’Heribert Barrera, per posar dos exemples. Mai m’he trobat pel carrer a FLJ o a Isabel San Sebastián. El nacionalisme català me’l trobo pel carrer.
Em dieu que doni la cara i crec que ho estic fent i, a més a més, us animo a vosaltres a què la doneu. Alguns ja heu fet el primer pas: heu criticat el meu article i això m’omple de satisfacció. Us animo a què desenvolupeu les vostres idees en un article separat que, evidentment, publicaré al blog.
Salut!!!!
Xarnego dijo:
23 Septiembre 2008 a 10:02
Vull introduir el meu escrit amb una disculpa. Lamento que alguns dels meus judicis hagin estat encaixats com un atac personal. “Absurdament personal” com ha qualificat vostè de forma encertada. Retrets, acusacions… perdoni’m, senyor Alarife, no he intentat jutjar-li a vostè com a individu, ni tan sols a les seves idees, sinó a les seves argumentacions. Confio en què em cregui, tot i que l’empresa sigui complexa.
Reconec que la meva pregunta sobre el lerrouxisme no era naïf, però crec que també sobrevalora la meva malícia. Entendrà que la seva exposició convida a que la citada corrent ideològica surti a la palestra. Realment la meva pregunta, com ja li he dit abans, anava orientada a resoldre el dubte i no pas a assenyalar-li de forma acusadora. Jo ho hagués considerat com una invitació a negar la seva pertinença als ideals de Lerroux ( a qui vostè sembla atorgar un perfil quasi luciferià sense que calgués), però malauradament es va entrar a un bucle personal del què no hem tret res apart de virulència. I jo que ho lamento. Realment en tenia prou amb una serena negació argumentada per la seva part, però puc admetre la meva matusseria a l’hora de formular la qüestió i pitjar la tecla inadequada.
Perdoni que insisteixi amb el tema de la vinculació entre religió i nacionalisme, però intueixo que no ha acabat d’entendre l’objecte real de la meva crítica. No m’amuntegui bibliografia sobre la taula. No m’interessa. No s’ompli de referències i s’amagui darrera l’ombra de Crane Brinton. Expressi’s en primera persona si realment està d’acord amb el matrimoni entre pàtria i religió. El que li exigeixo és que no parli d’una broma quan està posant tant material sobre la taula de forma tan insistent. De moment no valoro si estic d’acord amb Crane Brinton (o hauria de dir “senyor Alarife”?); el que demano és la “seva” posició, perquè em costa creure, dins el rigor i la serietat amb la què defensa els seus ideals, que vulgui filtrar aquesta creença ideològica bunqueritzat en la juganera i tramposa forma de la broma. Una broma que es veu, no obstant, reforçada amb una bateria agressiva de teòrics on fins i tot cita la pàgina a consultar. Siguem clars: hi creu (vostè!) en la vinculació o no? Realment només certs “paral•lelismes”? No sigui ambigu amb una retòrica ociosa que posa aigua al vi de la convicció! Defensi-ho sense por. De fet, quin és un dels pares “espirituals” i “essencials” de la nació catalana? Jacint Verdaguer! Un mossèn! Animi’s, senyor Alarife, li estic posant fàcil perquè es llenci a la piscina. Un cop es mulli, podrem debatre si té algun sentit parlar d’aquest tema en referència als nacionalismes del nou mil•lenni. Aquesta és la segona i definitiva fase de discurs.
Un cop dit això tanco aquest punt per sempre (per reiteratiu, autoreferencial en excés i perquè crec que està fonamentat en un malentès comunicatiu) i li agraeixo la recomanació de llibres per tal de batallar contra la meva congènita ignorància.
Parla de les minories com a motor històric. I pot tenir raó. Vostè o Brinton, m’és indiferent l’heterònim. Però potser també hauríem de tirar d’estadística (permeti’m ser tan irresponsablement material) i veurà que la gran majoria de moviments minoritaris a la història no han arribat a res excepte en extraordinàries ocasions a llocs extraordinaris. Ho dic, perquè pràcticament està formulant, amb les condicions actuals, l’adveniment de l’apocalipsi inevitable a curt termini (en què, en tot cas, el nacionalisme espanyol tindria un paper clau) i li demanaria prudència i desapassionament a les seves asseveracions. Frenem, doncs, l’alarmisme que només torna a portar-nos a l’estadi de la teoria de la confabulació permanent contra el no nacionalista. Frenem-ho perquè torna a portar l’argumentació de forma sibil•lina al fang de les premisses i prejudicis. Ja dóna per fet que la hipotètica victòria de la minoria nacionalista catalana portaria al desastre i una pseudobalcanització. Simplement per no ser la seva opció?
Sí, i abans que no se m’enfadi, reconec que vostè, de fet, matisa i diu: “És clar que no vull deduïr que hi hagi una conxorxa o una confabulació del nacionalisme català per aconseguir l’independència. No tiro la pedra i amago la mà perquè és evident que els elements més radicals del nacionalisme català no es troben en aquesta situació que Brinton estableix com a necessària per dur a terme una revolució”. La meva pregunta és clara. Perquè el cita, doncs? No és això tan irreverent com esmentar-li Paracuellos a Carrillo fent-se valer del context del debat? Perquè treu aquesta carta si reconeix que és innecessària a la discussió? No serà que, potser de forma inconscient, es torna a amagar darrera de Brinton per no parlar com a senyor Alarife? Les seves dots com a ventríloc són fabuloses tot i que ha de perfeccionar les costures.
Sí, torna a ser cert, vostè després torna a matisar. És una cita orientada a parlar del què podria passar a Catalunya davant un espectacular canvi d’escenari. Resto esmaperdut, doncs, pel seu aparent desconeixement del tarannà català actual. Un poble que, no ens enganyem, està còmode a l’status quo actual tot i el soroll de fons que pugui haver; un soroll etern que no deixa de ser un simple atrezzo del país. O s’ha cregut vostè, per exemple, la xaranga de partits que tenen l’independència com a factible horitzó com és el cas d’ERC (o “Esquerra” a seques un cop el component republicà desapareix paulatinament del logo, no de forma gratuïta)? Estic convençut que ja s’ha adonat que és una simple propaganda electoral per perpetuar-se al poder i cobrar dietes dins les institucions públiques. És l’actual poble català una societat combativa? O és més aviat pragmàtica? Ha consultat l’abstenció electoral catalana com per parlar de la seva predisposició a una revolució política imminent? No, no parlem de majories i minories que no agraden, tal com s’ha vist a previs missatges. Parlem, millor, de fragmentació d’identitats, classes, perspectives i interessos com per que es pugui abanderar alguna cosa unitària mínimament plausible?
Moltes vegades sospito que les ambicions sobiranistes a la nostra terra depenen més d’un simpàtic folklorisme dignificat, de la reivindicació (im)material d’un vaporós orgull històric i quelcom més prosaic com guanyar drets a l’hora de rebre els diners de l’erari comú. És a dir, un copet a l’esquena i quatre duros. Creu vostè realment que el substrat social català és capaç de deixar-se emportar pels radicalismes a una societat com l’actual? Em cito: “…veurà que la gran majoria de moviments minoritaris a la història no han arribat a res excepte en extraordinàries ocasions a llocs extraordinaris”. Realment creu que Catalunya és un lloc extraordinari amb agents històrics extraordinaris com ho podien ser Alemanya, Rússia, França o els Balcans en el seu temps, per posar alguns exemples?
Joel Joan, i ho dic des de la convicció, només és el personatge necessari del sistema pels anorgàsmics estudiants universitaris catalanistes de primer curs. Va, siguem clars, creu vostè que Joel Joan té ambicions polítiques reals més enllà de fer el paperina narcotitzat pels porros i emportar-se al “catre” a una hippie de pitreram generós? No nego que tingui idees polítiques, però estan al servei de sí mateix, no de la pàtria. És només una peça de l’espectacle i la pluralitat d’opinions, com ho és en Basses, tot i la tendència a exagerar l’impacte que aquesta gent té al nostre dia a dia a un país com a Catalunya: un poble massa divers, massa informat i massa ficat en els seus propis afers com per empassar-se segons quines trames més enllà de l’anècdota i l’aplaudiment puntual. Hi ha molta gent que utilitza la màscara catalanista (més o menys interioritzada i convençuda, això ja depèn de gradacions i personatges) que li va bé per perfilar la seva imatge pública mentre, tal com passa amb en Basses o el propi Joel Joan, no refusen gales ni premis que es lliuren a la capital de l’Imperi per qüestions professionals. És Laporta un kamikaze catalanista disposat a morir per la seva terra, o només un ninot que repeteix calculats missatges de cara a la galeria per acontentar a certs sectors que l’han de portar al cim dels seus interessos personals? El discurs ideològic i la talla política dels nostres dirigents (hi ha patriotes al SXXI?) és massa pobre com per atorgar-li el poder de guiar ments. I vull pensar que passa el mateix amb la Brunete mediàtica, que només reforça pensaments que sempre han estat allà, en lloc de fundar noves hordes de monstres cegats per l’odi.
Deixi de veure fantasmes, senyor Alarife, no es faci mala sang de forma inútil, segui al sofà i contempli l’espectacle. Perquè no és més que això: un (en el fons avorrit i previsible) espectacle. Un espectacle que, en el seu cas i com ja s’ha dit, sembla parcial. Sí, insistim, que vostè defuig de l’altre nacionalisme majoritari del país. El pretext de no haver d’abordar el nacionalisme espanyol perquè el que l’interessa és parlar de la gent que es troba a la fleca, a la xarcuteria de la Mari o a Correos (com bé ha apuntat sobre el senyor Barrera) no acaba de fer-me el pes. Massa fugisser pel meu gust. Tot i el voluntariós gir gassetià de parlar de Catalunya per realment estar parlant d’Espanya, crec que la seva impressió no acaba de ser reeixida, ja que no he llegit ni deduït encara una línia sobre el model ideal a implantar a l’estat. Potser no he estat prou audaç per advertir-ho, és possible que hagi estat massa atent a la seva deconstrucció del nacionalisme català i m’hagi perdut el missatge de la faula de teló de fons.
Per últim, prego que em perdoni quan li dic que no crec que pugui fer un assaig sobre les meves idees polítiques. Precisament, la política, no és ni de bon tros la meva matèria predilecta pel debat i les meves idees són, com haurà comprovat, fragmentades, contradictòries, volàtils i, paradoxalment, un pèl apolítiques (entengui’s apolític com a manca de sintonia amb el discurs polític actual, no l’isolament anacoreta i peresós). Crec que com a ésser humà no puc aspirar a quelcom més que això. Aquells que són capaços de plasmar la seva ideologia, sense fissures, en uns quants paràgrafs, estan condemnats a l’error o, en el pitjor dels casos, a l’engany premeditat. Covardia? Jo li diria que és un acte d’humilitat i honestedat si li dic que em veig incapaç de veure’m reflectit a un escrit. Segurament jo mateix m’atacaria de forma impertinent i amb les més brutes i polloses armes dialèctiques al llegir-lo. Pel que fa a vostè, valoro molt positivament que hagi entrat a aquest joc i aplaudeixo la seva fermesa argumentativa tot i que no coincideixi plenament amb tot el que (crec que) penso. Del que estic d’acord amb vostè (que n’hi ha algunes coses) entendrà que no valgui la pena comentar-ho.
Per la meva part, això és tot.
membretes dijo:
26 Septiembre 2008 a 10:56
Abans de tot, voldria deixar clar que Crane Brinton no és un meu heterònim. Atès que trobo que no s’ha pres la molt lloable molèstia de comprovar-ho (una molèstia de dos cops de ratolí), trobarà una demostració fefaent al catàleg de l’Universitat de Barcelona, si es tan amable de seleccionar el següent enllaç:
http://ub.cbuc.cat/search*cat/a?SEARCH=brinton%2C+crane&searchscope=1
No m’amago sota l’ombra de Crane Brinton. Ni sota la per mi admirada ombra de Pi i Margall, encara que ja m’agradaria perquè albiro que hom hi trobaria aixopluc. He negat, crec que d’una manera contundent, que nacionalisme i religió siguin el mateix, però hi ha uns paral•lelismes reals, potser els mateixos que té qualsevol teoria política amb la religió (si em permet simplificar tan barroerament). Sembla ser –i no ho demostraré amb més bibliografia perquè vostè no es refia de les meves cites- que religió i política, en el decurs de la prehistòria i l’història, sovint han anat de bracet. Recordaré que els faraons egipcis eren reis i fills de Ra; que a Mesopotàmia es van desenvolupar unes primitives organitzacions polítiques comandades per reis-sacerdots; que els reis inques eren, alhora, enviats del déu Sol; que els Papes tenien –i tenen a l’actual Ciutat del Vaticà- un poder temporal i alhora espiritual; que Franco era Caudillo de España “por la gracia de Dios” a més de cap de l’estat, en un moment en què ja ningú s’ho creia. Per tant, donat aquest origen comú on no es podia destriar un de l’altre fins a l’actual secularització, els paral•lelismes entre religió i política són normals i no cal tallar-se les venes. També quan ens acomiadem diem “adéu” o alguns ens diem Jaume, Miquel o Joan i no per això som catòlics preconcil•liars.
Vull ser clar i per això li confesso que, amuntegant referències bibliogràfiques, només volia assolir un objectiu: deseixir-nos d’aquesta discussió que a mi, particularment, no m’interessa gens ni mica i, per tant, centrar-nos en altres aspectes, al meu parer, més interessants. Aquest tema no m’interessa, que quedi clar, no com a conseqüència de què vostè hagi trobat una esquerda en la meva argumentació i jo no sàpiga barrar la fuita (en dec tenir tantes, de fuites que, si m’ho repenso, m’enfonso), sinó perquè no crec en què canviaria substancialment (subratllo aquest adverbi) el nostre debat. Entenc, atès el seu interés, que si l’identificació entre nacionalisme i religió fos literal, ens trobaríem en un escenari diferent?
D’una banda, ho dubto perquè aquestes discussions quant a la religió i la política propassen el debat sobre el “nacionalisme del nou mil•leni” (per fer servir les seves paraules). D’altra banda, crec que seria un bon debat esbrinar si és cert que el nacionalisme ha reemplaçat la religió en les nostres societats posmodernes. Confesso que no estic preparat per aquest tema i, per això, li proposo omplir aquest meu buit amb un article publicat en aquest mateix blog.
I ara passem a un debat que em sembla cabdal. Vostè diu que les meves teories sobre el perill de què el nacionalisme català es converteixi en un monstre sense morrió són apocalíptiques (si em permet sintetitzar la seva postura d’aquesta manera). Jo, això, li admeto sense cap problema. És cert que els que critiquen els excesos del nacionalisme català fan molt de xivarri, però és que ni tan sols amb això se’ls escolta!!!!! Sigui com sigui, vostè està en tot el seu dret de plantejar-ho. Fet i fet, em sembla un canvi en les postures contràries als crítics del nacionalisme (no vull dir que vostè en formi part, però el mateix fenòmen he constatat en nacionalistes declarats). Fins ara les crítiques al nacionalisme català eren titllades de botifleres; el nacionalisme català era una opció política lliure de crítica i no es podia tocar sense rebre l’amonestació del salvapàtries de torn. Es tracta d’una de les inèrcies de l’antifranquisme del que un dia –ho sento, sempre promeses incomplertes- parlaré. Cada cop més, però, les crítiques al nacionalisme són tractades, per part de la gent amb una mica de seny, com un problema de grau, de precissió estilística, de to de veu. Perfecte. Ladran, luego cabalgamos.
Miri, jo no crec que actualment estiguem vivint en un moment en què es pugui desfermar la violència revolucionària nacionalista. Primer de tot, això forma part de l’ucronia i, si em permet, tinc tot el dret del món a equivocar-me en les meves prediccions. La desfeta de Terra Lliure va ser un procés molt dolorós pel sobiranisme i penso que, excepte possibles epígons (mai se sap), aquesta violència no tornarà a curt i mitjà termini. Vostè mateix ho ha argumentat perfectament. Ara bé, el que trobo molt i molt possible és un enconament amb la resta dels espanyols: un enconament que derivi en una balcanització d’Espanya. Al País Basc estan matant gent cada dos per tres i es tracta d’una societat més benestant que la catalana, amb un PIB molt alt, on molta gent vol viure tranquila; i, amb tot, alguns nois rics maten gent. Per què? Iñaki Gabilondo s’ho ha preguntat més d’una vegada però mai ha trobat resposta.
Que aquesta balcanització es correspongui amb la violència generalitzada als carrers o es resumeixi en unes relacions hostils entre els respectius governs “independitzats”, ja no ho sabem perquè la cosa pot canviar en qüestió de 10 o 15 anys. Fa 15 anys també mataven els de Terra Lliure. Per contra, és clar que el nacionalisme espanyol no superaria mai l’afrenta de l’independència de Catalunya i faria boicot a Catalunya, agafant el tot per una part. No crec que fes servir l’exèrcit però, com sempre, mai se sap.
Les raons d’aquesta hipotètica balcanització les trobo en què s’està treballant molt i molt bé des del sobiranisme més asserenat i ambiciós (tipus Cercle d’estudis sobiranistes, Òminum Cultural). En especial amb teories estrella com la de les balances fiscals, que és un polvorí vergonyós i inacceptable, un prototipus de l’extrema dreta amb el que ens volen fer combregar i que fins i tot els partits que es diuen d’esquerres han acceptat.
L’inèrcia perniciosa –també provinent de l’antifranquisme-, a la que el professor Robles anomena “síndrome Catalunya”, per mitjà de la qual ningú vol aparèixer com a antipatriota i botifler, ha provocat que els partits que, en principi, no hi creien, s’hagin apuntat al carro de les balances. No vull que se’m malinterpreti: no critico l’antifranquisme, sinó la pervivència, manipulada, d’alguna de les seves inèrcies.
La fixació amb Extremadura o Andalusia no és innocent i mostra la seva càrrega antiespanyola (entenent Espanya com l’estat menys la penya Galeusca). Per què els partidaris de les balances fiscals no s’han fixat en el País Basc o en Navarra, que gaudeixen d’un “privilegi” fiscal que, encara que el reculli la CE, a alguns ens sembla una ignomínia? Per què no parlen de Galícia, que també és una comunitat autònoma que, se suposa, “viu del diners dels catalans”?
La conseqüència inqüestionable –que és com per a estripar-se la roba- és que a la resta d’Espanya s’estan, veritablement, armant ideològicament en contra de Catalunya i aquesta actitud absurda i ignorant (com la notícia del senyor de Valladolid que va cancel•lar totes les comandes al proveïdor català quan es va aprovar l’actual estatut de Catalunya) retroalimenten el victimisme del nacionalisme català. El nacionalisme espanyol ja fa temps que va entrar en aquesta juguesca imperdonable i ara és tan culpable com els nacionalismes perifèrics. La reforma del Títol VIII de la CE i el tancament d’una vegada per totes del model territorial (que va ser una de les trampes de la Santa Transició, auspiciada pels nacionalistes perifèrics i Alianza Popular car no van voler parlar, d’una manera directa, d’estat federal) enguany es percep com a impossible. Un model tancat com pertoca a un model federal: aquesta competència és teva, aquesta és meva, les matèries frontissa les decideix el Tribunal Constitucional. I no el model actual de campi qui pugui que permet una reforma encoberta de la CE per mitjà de la reforma d’un estatut d’autonomia (actual estatut d’autonomia) o l’invasió de competències autonòmiques per part del govern de l’estat (la mateixa llei de dependència de Zapatero).
Quant més emmetzini l’ambient el nacionalisme català amb reivindicacions estrafolàries, cada cop més el nacionalisme espanyol convertirà a Catalunya (en comptes del nacionalisme català, fixi’s l’ignorància) en el boc espiatori dels mals d’Espanya. Cal afegir, doncs, que la col•laboració dessinteresada del nacionalisme espanyol acaba d’esmenar-li la plana a un nacionalisme català delerós de protagonisme i, si més no, de trobar enemics reals. És vox populi que la COPE és el graner de vots del nacionalisme català més fatxenda.
Aquesta espiral, i termino amb la ciència-ficció, a Catalunya ens podria portar cap a algun tipus de Plan Ibarretxe de referèndum il•legal, a una declaració unilateral d’independència o a qualsevol acció semblant. Tenim precedents on emmirallar-nos: Quebec, Escòcia, Irlanda del Nord, les repúbliques bàltiques, Eslovènia, Kosovo, Bélgica, etc. El País Basc, sense anar més lluny.
Jo respecto la seva postura hipercrítica amb vostè mateix. L’animo a posar per escrit les seves idees polítiques. Malgrat tot, sempre ens quedaran unes canyes per a fer-la petar.
Salut!
YO, COMO ALGARROBO jaja! dijo:
11 Octubre 2008 a 10:24
Veo tantas letras y tantos comentarios que me aburre leerlos todos, más que nada porqué seré más ignorante pero también más conciso en mis ideas: soy español, me sentí orgulloso de que mi pais ganarà en futbol ante el resto de europa y también la serie de tv1 ”amar en tiempos revueltos”. Aquello era orden y no estas hordas de libertinaje jeje! soy un tipo más proclive a los bandoleros de ”CURRO JIMENEZ” paseando por la Ronda mientras pelean contra los franceses. Espero las reacciones de ustedes en contra mia..
Lo gaiter del Rubricatum dijo:
18 Octubre 2008 a 2:45
Senyor Algarrobo,
Em sembla molt covard per la seva part fer aquest comentari quan la discussió ja fa temps que s’ha donat per tancada i vostè no ha defensat quan tocava al senyor Alarife, donat que comparteixen idees i sentiments.
Per la meva part, no tinc cap problema en que vostè sigui espanyol i se’n senti orgullós. En contra del que vostè pot pensar, a Catalunya la discriminació dels que se senten espanyols és minoritària. Si fa memòria, recordarà que el que partit que va guanyar les darreres eleccions al Parlament no aposta pel trencament amb Espanya. D’entre els partits representats, tot just ho fa ERC (21 escons dels 135 en total). La majoria parlamentària, doncs, entén la catalanitat dins de l’espanyolitat. I amb això no vull dir que ERC discrimini, sinó que no la sent com a pròpia.
Així que, si us plau, deixi de fer discursos que intenten ser provocadors, com si aquí avassalléssim als que se senten espanyols. Ja sabem que és de la mateixa corda que el senyor Alarife: la dels agitadors i incendiaris que volen fer-nos creure que ens dediquem a perseguir tot allò que fa olor a Espanya i a castellà. Com a mínim, però, se li agraeix la seva claredat ideològica.
D’altra banda, volia ressaltar que ja ha passat el 12-O i encara estem esperant un article del senyor Alarife sobre el tema. De moment, només hem rebut dues noves entrades amb repeticions de la jugada de sempre: un article aparentment trivial i innocu amb la torna dels dards enverinats que va llançant. Es pensa mullar, senyor Alarife? O seguirà amagat escupint metzina?
Ah, per cert. Aquest comentari l’ha escrit un nacionalista català que se sent espanyol. Segur que això no entra dins dels seus esquemes atàvics, jacobins i decimonònics.
Una sincera salutació.
membretes dijo:
19 Octubre 2008 a 8:39
Per descomptat, l’article sobre el 12-O s’està cuinant. Permeti’m, doncs, que em prengui el meu temps, atès les moltes obligacions que m’envaeixen.
Salut!!!!
Respuesta al Gaiter. dijo:
26 Octubre 2008 a 9:45
No entiendo tanta pasión como describen sus letras en contra mia. Suerte tengo de no estar en euskadi, donde supongo que ya estaria apuntado en varias libretitas con mi itinerario.. Aunque usted admitirà que nos guarda aprecio al Alarife o yo..Serà por eso de su descripción como nacionalista catalan pero español; o sea, es como ir a un bar y decir al camarero que solo quieres ensalada por ser vegetariano pero luego pedir un filete de carne jaja!
Mi tardanza en defender al Alarife es por simple gandulismo por mi parte, y no hace falta demostrar mi adhesión a la causa ya que soy español desde que naci y moriré así, con orgullo de demostrarlo allà donde esté.