L’Estatut de Catalunya, al seu article 8.3, diu: “La festa de Catalunya és la Diada de l’Onze de Setembre”. Malauradament, aquesta festa no és la meva. Atès que celebrar les festes no és de directe i obligat compliment per al ciutadà, no celebraré l’11-S, encara que el respectaré. Per tant, no en faré, de boicot, com es fa amb el 12-O, festa que, per cert, tampoc m’agrada. Però aquesta última és una altra guerra que deixo per més endavant.
Aquest distanciament entre la Diada i alguns catalans és deu al fet que l’11-S només és una festa feta a mida per a nacionalistes i, darrerament, sobiranistes catalans. Els xiulets que, l’any passat, alguns impresentables li van dedicar a Miguel Poveda, quan va cantar en castellà als actes organitzats al Parc de la Ciutadella, són paradigmàtics. La llengua castellana, la parla corrent, si més no, de la meitat de la població, es va rebre com una provocació en un dia que, no oblidem, l’Estatut estableix com el dia de tothom.
Enguany, la promoció de l’estelada com a bandera quasioficial n’és un exemple. La reiteració d’aquestes actituds forma cercles concèntrics que van restringint, de mica en mica, les possibilitats sincrètiques de la festa. No es pot oblidar, però, que l’11-S va nèixer amb un suport restringit i elitista i, en aquest sentit, ha romàs gairebé inalterable. Així doncs, entenc que els que hi esteu d’acord no la vulgueu regirar. Fet i fet, és vostra.
D’una banda, els que no som nacionalistes -o els que ens estimem més d’altres identitats- som rebutjats per l’11-S d’una manera definitiva, irrecuperable. No és precisament una festa que ajudi a integrar i unificar els ciutadans en un mateix sentiment cívic: ni els “rebels” que ja hi èrem aquí, ni els nouvinguts. Permeteu-me una petita broma: l’11-S, tal i com està concebut, és tirànic i exigent; no admet un canvi de plantejament; o t’hi sotmets amb delit o t’hi oposes; els seus sacerdots suprems vetllen any rere any per la seva puressa. Com les coses sagrades, vaja.
D’altra banda, és cert que aquest tipus de festes sovintejen a tots els països del món. No obstant, el problema de fons de la festa nacional de Catalunya no és l’exclosió, sinò el nombre d’exclosos. Siguem clars: si els “outsiders” fóssim quatre gats aquest article no faria al cas. Però el fet objectiu és que ens trobem massa ciutadans al marge d’una festa que sembla que hauria de ser de tothom o, almenys, repeteixo, així s’interpreta amb l’Estatut a la mà. I en som tants que ni la profussió desorbitada de banderes quatribarrades pot ofegar la nostra indiferència o, fins i tot, rebuig.
Fa anys que alguns pensem –i alguns partits polítics han fet seu aquest pensament- que, atès que existeix una demanda real de fixar una data rellevant per la comunitat, el dia que reuneix els requisits és el 23 d’abril. I no he assenyalat aquest dia perquè Sant Jordi sigui el patró de la Catalunya catòlica –que respecto, però la religió millor a casa de cadascú- sinò pel fet que aquest precís dia es la festa del Llibre i de la Rosa.
No m’estendré ara en arguments que hom coneix, però aquest dia propugna uns valors enterament cívics i contemporanis que fan d’una festa, en un principi religiosa, una celebració laica “com Déu mana” i amb la qual, de fet, tothom se sent còmode.
Malgrat tot, i amb tota sinceritat, als que la celebreu, us desitjo una bona Diada!
